La tecnologia actual de formigó armat es basa en la combinació de dos materials. El formigó que suporta les compressions i l'acer que suporta les traccions. Així l'armat d'una biga sotmesa a flexió desenvolupa un braç resistent que suporta la flexió de les càrregues externes. L'acer ha estat el rei indiscutible d'aquest binomi formigó-armadura. Però l'experència ha demostrat que l'acer té un punt feble ... la durabilitat. Amb el pas del temps les armadures acaben patint corrosió. Així abans de 25 anys segur que caldrà fer algun manteniment.
Aquí és on els compostos apareixen com la futura generació d'armadures. Tenen nombrosos avantatges respecte l'acer:
1.+ Una capacitat resistent equivalent o superior a l'acer.
2.+ Pesen poc respecte la seva capacitat resistent i per tant són fàcilment manipulables.
3.+ No tenen problemes de corrosió ni de durabilitat greus.
4.+ No tenen problemes d'interacció amb camps electromagnètics.
5.+ El preu és competitiu si pensem en el cicle de vida a llarg termini.
En contra trobaríem un parell de raons:
1.- Poca resistència al foc. En general, menor que l'acer.
2.- Major deformabilitat que l'acer en el rang elàstic i ... gens de plasticitat.
Si tenen tantes coses bones, per què no els usem encara? Com tota nova tecnologia necessita una certa maduresa. Per exemple: disposar d'una normativa, definir uns estàndars de producció i tenir més proveïdors i fabricants. Quan aquests punts canviïn podrem dir adéu a la barra d'acer. God save the queen!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada