Podeu llegir la meva presentació ...
Bona tarda a
tothom. Voldria començar agraint a l’Anna Estany que hagi pensat en mi, que m’hagi
facilitat el llibre “Error y conocimiento: la gestión de la ignorancia” i que m’hagi
convidat a aquesta presentació.
El llibre està
dividit en tres parts: l’error i la seva influència didàctica, error i
tecnologia i finalment, error i cognició. Com a enginyer, vaig iniciar la
lectura en l’apartat que em semblava més proper; la part segona: error i
tecnologia. Vaig pensar que m’hi mouria com peix dins l’aigua ja que he
participat en peritatges diversos. Però el primer article de la Victòria Camps
em va posar enmig d’un camp de mines parlant de responsabilitat moral
davant de l’error. Bufa, jo que pensava trobar-me amb aspectes només tècnics...
Per tant, de seguida vaig veure que estava en un error. Tot i tenir tres
grans apartats, les diferents contribucions creuen i interconnecten conceptes
al llarg del llibre, aconseguint un resultat molt ric i divers. Per tant, el
llibre és més un calidoscopi d’idees i reflexions que un únic camí
marcat.
De totes les
idees que conté el llibre voldria comentar-ne algunes que m’han seduït especialment.
En el passat, la
tecnologia era pobra i la Natura dominava el destí de l’ésser humà. Per tant ,
la Providència marcava els destins, l’error s’acceptava com una fatalitat que
no es pot evitar. Avui en canvi, no s’accepta l’error en la tècnica. Hem passat
d’un estoïcisme d’acceptar l’inevitable, a la religiositat del sentiment de
culpa i l’expiació obligada. Aleshores la justícia apareix com una eina que
satisfà a la víctima i dóna la culpa a la negligència d’algun l’individu. És la
recerca dels culpables com a bocs expiatoris. Aquesta dinàmica produeix vàries
paradoxes: malgrat la pressió judicial i les demandes els errors segueixen
apareixent igual. De fet, els professionals sanitaris més competents i
amb més responsabilitat són els que tenen més risc de ser demandats. Per
tant, la justícia no té un efecte dissuasiu sobre l’error. Però podríem
pensar que sí té un efecte reparador. Doncs tampoc és així, errors que
no ho eren arrenquen compensacions econòmiques i actuacions negligents queden
impunes. Per tant, la justícia es converteix en una farsa i queda lluny de
l’objectiu desitjable: intentar aprendre de l’error, per minimitzar-lo en el
futur.
Veient la
Història, cal assumir que l’error és inherent a les accions de la humanitat.
Per exemple, les grans catàstrofes de l’enginyeria: l’accident del Challenger, la
fuita tòxica de Bhopal, el vol 800 de la TWA, les central nuclears de Chernobil
i Fukushima (que no surt al llibre però jo la poso), etc. representen errors
greus que no s’han de repetir. En tots els casos s’han creat comissions que volen
escatir-ne els motius; però en el fons només és un teatre per satisfer la
nostra inquietud. Perquè socialment l’error tècnic s’associa a la imperfecció i
a la debilitat tecnològica. Però en realitat, són accidents deguts a la
complexitat interactiva i a l’estreta correlació de factors; és el que Bosk
citant Perrow anomena “accidents normals”. En aquest sentit , en tot el llibre es
respira un esperit fatalista segons el qual l’error sempre se’ns escolarà com
aigua entre les mans.
M’agradaria ara
baixar un graó, buscar més profunditat i situar l’error en un context més ampli
que el de la tècnica. Parlar, tal i com
fa el llibre, de l’error vinculat a les actituds morals i ètiques. Lantos i
Montello presenten exemples de diferents obres literàries, en particular destaco
el dilema que viu el personatge de Huckleberry Finn. El protagonista ajuda a un
esclau negre a guanyar la llibertat. Huckleberry disposa d’una moral definida
pels valors del Sud dels EEUU i entra en contradicció amb l’acció d’alliberar un
esclau. Aleshores el concepte d’error pren tota una altra dimensió, va més
enllà de la tècnica i enllaça amb l’equivocació en les creences. L’error com a
conflicte social i motor de progrés. No era l’heretgia religiosa una veritat
equivocada? i el seu error podia conduir a la condemna eterna?, per tant calia
eliminar l’error. Aleshores l’error també s’associa a la imperfecció i a la
debilitat, però no de la tècnica, sinó de l’ànima humana. Em permeten que els
parli de coses recents? Els drets de les dones, el drets dels homosexuals, el
dret a morir, el dret a decidir ... tot això són errors, si els situem
en contradicció amb el marc de valors establert. Catherin Elgin assenyala un mecanisme natural sobre
el tractament dels errors (cito el llibre) “si eliminar una proposición
falsa de un sistema de creencias es extremadamente difícil (és a dir si ja
hem posat la llavor de la idea), entonces deberíamos evitar introducirla”.
M’ha semblat que aquest és el procediment habitual dels establishments
per evitar els errors. Intentar que les idees nocives no entrin en el cor de
les persones. Així, deixar que les dones votessin va ser considerat una
“algarabía”, el dret a morir és un “disparate de dimensiones colosales” i el
matrimoni gay segur que ens farà “sortir d’Europa”. Però la gent de Ciència
també hem de fer autocrítica. Nosaltres també tenim establishments, el treball
del premi Nobel, Daniel Schechtman, no va ser acceptat durant anys en les revistes
científiques de prestigi: l’existència dels quasicristalls es considerava un
error dels seus experiments. Crec que és una d’aquelles situacions en les quals
els científics deixen de ser científics. Afortunadament, el pensament científic
és humil i accepta que pot estar equivocat, per sort l’error ens ajuda a
avançar.
Un altre aspecte
que el llibre destaca, i em sembla fonamental, és la relació entre error i
ensenyament. Un dels autors destaca que en els exàmens, els professors
penalitzem la resposta incorrecta amb punts negatius i la resposta en blanc no
puntua. Aquesta es una estratègia que impulsa la ignorància. Equivocar-se és considerat
més greu que ignorar. Aquesta és una cultura de profund arrelament però que, al
meu parer, entra en contradicció amb valors d’avui dia com l’esperit emprenedor.
Equivocar-se vol dir opinar sobre l’existència d’alguna cosa i per tant,
té un valor afegit que la ignorància no contempla. Crec que aquesta part del
llibre marca una tendència revolucionària en la percepció social de l’error. Al
llibre existeixen moltes altres idees interessants: destaca l’efecte sobre la
percepció de l’error que té l’aprenentatge quan modifica les connexions de les
sinapsis de les neurones; la capacitat innata de detecció de patrons i formació
de regles i la relació amb els errors; aquells errors “de bulto”, poc
rellevants associats a la ment com a cavall desbocat; necessitat d’introduir el
concepte d’error en els currículums ... etc. Una llarga llista d’idees que
obliguen a una reflexió profunda i apassionant.
Per acabar
intentaré recollir cinc regles d’or per viure i aprendre amb l’error: 1.
Actitud humil, 2. Transparència, 3. Procurar que no es tornin a repetir, 4.
Donar més valor a l’error que a la ignorància, 5. Reparar el dolor en la mesura
del possible.
Moltes gràcies
